La Flama del Canigó

La Flama del Canigó

0 87

Celebrem el solstici d’estiu mediterràniament amb el foc que baixa de les nostres muntanyes fins als nostres pobles

Una flama provinent d’un foc que no s’apaga mai, però es renova cada any, dóna origen a les fogueres de Sant Joan arreu dels territoris de parla catalana. Aquest és el potent missatge de la Flama del Canigó.

És una tradició amb poc més d’un mig segle però que ha arrelat amb força. D’una banda, perquè recull tradicions ancestrals entorn al solstici d’estiu i el foc, i d’altra banda, perquè està carregada de simbolisme reivindicatiu de la identitat catalana.

Cada 22 de juny, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafen el foc que des de 1965 resta encès al Castellet de Perpinyà i el pugen fins al cim del Canigó, a 2.784 metres. A mitja nit, encenen una nova foguera i inicien el descens de la muntanya amb la nova Flama. Al pla de Cortalets els espera molta gent que seran els encarregats de transportar la flama a peu, en bicicleta o en cotxe fins a més de 450 municipis per encendre les fogueres de Sant Joan.

Aquesta tradició, impulsada el 1955 per Francesc Pujades, beu de les arrels d’altres celebracions del solstici als pobles del Pirineu (com les falles d’Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, Pont de Suert i Andorra o la Crema d’eth Haro de la Val d’Aran) on el foc que baixa de la muntanya també és el protagonista de la nit. Però més enllà d’aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la vitalitat de la cultura catalana i la unitat dels Països Catalans.

El foc i el solstici

Durant segles i segles l’home ha venerat les forces de la natura. Entre elles, el foc. Així es celebra des de temps ancestrals la nit més curta de l’any, el solstici d’estiu, a molts pobles europeus i mediterranis.

De prohibicions i reivindicacions

Els cristians van ser els primers que van gosar prohibir les festes paganes, entre elles, el costum de fer fogueres per celebrar el solstici d’estiu. No ho van aconseguir. Davant del seu fracàs, van decidir incorporar aquesta tradició i donar-li un caire religiós. I la festa del foc es va seguir celebrant amb varietats locals.

No va ser fins a 1659 amb la incorporació de la Catalunya Nord a l’estat francès quan els Focs de Sant Joan van adquirir un caire de reivindicació de la identitat catalana. Anys més tard les prohibicions es van multiplicar, amb l’ocupació de la resta dels Països Catalans per les tropes de Felip V -1707 el País Valencià, 1714 el Principat, 1715 les Illes- es van abolir les institucions, es va prohibir l’ús públic de la llengua i totes les tradicions i costums, entre elles les fogueres de Sant Joan. I el caràcter reivindicatiu es va reforçar poc a poc. Les fogueres es van recuperar l’any 1761 a partir del Memorial de Greuges presentat a Carles III.

Un moment àlgid de la recuperació de les nostres tradicions va ser durant la Renaixença a partir del 1830 amb la reivindicació del binomi llengua i pàtria, dels costums propis de la cultura catalana.

El 1885, mossèn Cinto Verdaguer canta els focs i els fallaires en el seu poema Canigó. Els focs són enaltits també per altres poetes nostres, com Maragall, Girbal i Jaume, Duran, Tortajada i Garcés, entre altres.

Amb l’Estatut d’autonomia, el 1933, excursionistes, estudiants i molts altres ciutadans donen sentit de comunitat als Focs de Sant Joan, i encenen fogueres a totes les viles i muntanyes de les nostres terres, com a senyal d’inici del retrobament d’una comunitat.

Després de la Guerra Civil encara que es conserven les celebracions de Sant Joan amb el foc com a protagonista es buiden de contingut reivindicatiu i cultural.

En l’actualitat

El context actual afavoreix la reivindicació d’aquesta tradició festiva i cada any s’hi sumen institucions i organitzacions que volen que la Flama del Canigó arribi al seu municipi per encendre la foguera de Sant Joan.

Gaudiu doncs, del foc i de la nit més curta de l’any. Bona revetlla a tothom!

Sense comentaris

Deixa un comentari