Tags Posts tagged with "tradicions"

tradicions

0 12

Celebrem el solstici d’estiu mediterràniament amb el foc que baixa de les nostres muntanyes fins als nostres pobles

Una flama provinent d’un foc que no s’apaga mai, però es renova cada any, dóna origen a les fogueres de Sant Joan arreu dels territoris de parla catalana. Aquest és el potent missatge de la Flama del Canigó.

És una tradició amb poc més d’un mig segle però que ha arrelat amb força. D’una banda, perquè recull tradicions ancestrals entorn al solstici d’estiu i el foc, i d’altra banda, perquè està carregada de simbolisme reivindicatiu de la identitat catalana.

Cada 22 de juny, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafen el foc que des de 1965 resta encès al Castellet de Perpinyà i el pugen fins al cim del Canigó, a 2.784 metres. A mitja nit, encenen una nova foguera i inicien el descens de la muntanya amb la nova Flama. Al pla de Cortalets els espera molta gent que seran els encarregats de transportar la flama a peu, en bicicleta o en cotxe fins a més de 450 municipis per encendre les fogueres de Sant Joan.

Aquesta tradició, impulsada el 1955 per Francesc Pujades, beu de les arrels d’altres celebracions del solstici als pobles del Pirineu (com les falles d’Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, Pont de Suert i Andorra o la Crema d’eth Haro de la Val d’Aran) on el foc que baixa de la muntanya també és el protagonista de la nit. Però més enllà d’aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la vitalitat de la cultura catalana i la unitat dels Països Catalans.

El foc i el solstici

Durant segles i segles l’home ha venerat les forces de la natura. Entre elles, el foc. Així es celebra des de temps ancestrals la nit més curta de l’any, el solstici d’estiu, a molts pobles europeus i mediterranis.

De prohibicions i reivindicacions

Els cristians van ser els primers que van gosar prohibir les festes paganes, entre elles, el costum de fer fogueres per celebrar el solstici d’estiu. No ho van aconseguir. Davant del seu fracàs, van decidir incorporar aquesta tradició i donar-li un caire religiós. I la festa del foc es va seguir celebrant amb varietats locals.

No va ser fins a 1659 amb la incorporació de la Catalunya Nord a l’estat francès quan els Focs de Sant Joan van adquirir un caire de reivindicació de la identitat catalana. Anys més tard les prohibicions es van multiplicar, amb l’ocupació de la resta dels Països Catalans per les tropes de Felip V -1707 el País Valencià, 1714 el Principat, 1715 les Illes- es van abolir les institucions, es va prohibir l’ús públic de la llengua i totes les tradicions i costums, entre elles les fogueres de Sant Joan. I el caràcter reivindicatiu es va reforçar poc a poc. Les fogueres es van recuperar l’any 1761 a partir del Memorial de Greuges presentat a Carles III.

Un moment àlgid de la recuperació de les nostres tradicions va ser durant la Renaixença a partir del 1830 amb la reivindicació del binomi llengua i pàtria, dels costums propis de la cultura catalana.

El 1885, mossèn Cinto Verdaguer canta els focs i els fallaires en el seu poema Canigó. Els focs són enaltits també per altres poetes nostres, com Maragall, Girbal i Jaume, Duran, Tortajada i Garcés, entre altres.

Amb l’Estatut d’autonomia, el 1933, excursionistes, estudiants i molts altres ciutadans donen sentit de comunitat als Focs de Sant Joan, i encenen fogueres a totes les viles i muntanyes de les nostres terres, com a senyal d’inici del retrobament d’una comunitat.

Després de la Guerra Civil encara que es conserven les celebracions de Sant Joan amb el foc com a protagonista es buiden de contingut reivindicatiu i cultural.

En l’actualitat

El context actual afavoreix la reivindicació d’aquesta tradició festiva i cada any s’hi sumen institucions i organitzacions que volen que la Flama del Canigó arribi al seu municipi per encendre la foguera de Sant Joan.

Gaudiu doncs, del foc i de la nit més curta de l’any. Bona revetlla a tothom!

0 396
El Carnestoltes explicat als nens

Més enllà de les disfresses el Carnestoltes els convida a descobrir el món

Un barret, màscares, pintura a la cara, convertir-se en una princesa, una super-heroïna, un aviador, un astronauta! Clar que els hi agrada disfressar-se als més petits de la casa. El seu món és ple de fantasia i per Carnestoltes la poden viure intensament i sobretot, compartir-la amb els adults que també es deixen dur per la festa i la imaginació.

 

Per què els agrada disfressar-se i què aprenen

Més enllà de la disbauxa i la festa, disfressar-se contribueix al desenvolupament dels més petits. Incentiva la seva creativitat, poden projectar les seves inquietuds, el seu esperit aventurer, la seva capacitat de joc simbòlic…

També els permet posar-se en el lloc d’un altre, superar les seves pors o la timidesa, i en definitiva, experimentar amb els rols i el món que els envolta. Les disfresses afavoreixen la comunicació entre ells i els altres, els permet anar més enllà de les seves possibilitats quotidianes.

I és que disfressar-se és un alliberament. A través de la disfressa els petits poden alliberar tensions. Vol ser un doctor i posar una vacuna a la nina? Li servirà per perdre la por, canviar de perspectiva sobre una situació puntual que no li agrada.

A més a més, per Carnestoltes, tan a l’escola com a casa els nens poden participar en la creació de les seves disfresses. Crear a partir de les seves pròpies mans contribueix a augmentar la seva autoestima i els obliga a fixar l’atenció i afinar els seus moviments, coordinar la vista, el model a seguir, amb la seva destresa manipulant les tisores, els colors o qualsevol material que utilitzin.

 

Expliquem l’origen de la festa

El carnestoltes va néixer fa moltíssims anys quan els camperols es reunien a l’estiu per celebrar les bones collites i demanar als déus que els protegissin dels mals esperits. Al voltant d’una foguera els homes es pintaven i cobrien el rostre amb caretes mentre ballaven.

El Carnestoltes té un origen pagà es celebra set setmanes després de la primera lluna plena del solstici d’hivern, per aquest motiu no té una data fixa. És una festa que es celebra arreu del món. A cada època i cada lloc ha s’hi ha anat sumant llegendes i costums.

Van ser els Romans els que van començar a celebrar aquesta festa al començament de la primavera. Ho feien en honor a Momo, el déu de la diversió i la burla. I durant aquesta festa, que ells l’anomenaven carrus navalis, passejaven pels carrers a Bacus, el déu del vi, sobre un vaixell amb rodes i tota la gent ballava i es divertia al seu voltant.

El nom de Carnestoltes o Carnaval te el seu origen en la tradició cristiana, doncs fa esment als dies de festa i descontrol que precedeixen la Quaresma, època de recolliment, penitència, reclusió i abstinència de carn. La tradició de la Quaresma s’ha anat diluint amb el temps, però el Carnestoltes es segueix celebrant avui en dia arreu i amb intensitat.

 

Us animen a gaudir de la disbauxa del Carnestoltes amb els vostres fills!

0 829

La Missa del gall, el tió i el caganer són algunes particularitats de casa nostra

El Nadal, te origen en una festa pagana, la del solstici d’hivern. La festa religiosa es superposa a la pagana i amb el temps, les tradicions de cada país es van transformant. En un món globalitzat com l’actual, les tradicions de casa nostra es mesclen amb les d’altres indrets i cultures i finalment cadascú les viu d’una manera única. El Nadal per alguns és un moment màgic de l’any, per altres un descans en la rutina, per altres una febre consumista… hi ha tants nadals com persones! El nostre propòsit és explicar-vos les singularitats de les tradicions catalanes entorn a aquesta festa.

El pessebre

La Puríssima, el 8 de desembre marca l’inici de les fires de pessebres. La més coneguda i multitudinària és la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. Més enllà dels pessebres en aquestes fires s’hi poden trobar tot tipus de decoracions nadalenques i productes artesanals.

El pessebre representa escenes del naixement de Jesús. El seu origen data del segle XII i s’atribueix a Sant Francesc d’Assís. L’aportació catalana a aquesta tradició és la figura del caganer. Lluny de ser ofensiu o groller, el caganer retorna a la terra allò que d’ella prové, adobant la terra del pessebre i fent-la fecunda per a l’any següent. Es considera un símbol de salut i prosperitat.

Els darrers anys hi ha hagut una auge dels pessebres vivents arreu de tot el territori català. Escenifiquen els fets nadalencs en paratges emblemàtics i amb persones com a figures. Són molts els pobles i ciutats de Catalunya on es representa. Mireu el calendari i no us perdeu els més propers!

Els Pastorets

Una altra representació molt tradicional a casa nostra són els Pastorets. És una obra que explica el naixement de Jesús. Abans s’acostumava a fer el dia de Nadal per la tarda, en algun lloc encara es conserva aquesta tradició. Enguany es faran 240 representacions arreu del país en les que participaran més de 6.000 persones. Aquesta tradició no sembla córrer perill de perdre’s!

El Tió

El Tió és un tronc com sabeu al que se li pinta una cara i es tapa amb una manta. L’origen del tió està relacionat també amb el de l’arbre de Nadal, té a veure amb la llenya necessària per a fer foc, antigament a l’hivern l’única manera d’escalfar les cases. El Tió s’ha d’alimentar uns dies abans de Nadal. La tradició diu que la nit de Nadal o bé el dia de Nadal a la tarda, la família es reuneix al voltant del Tió i els nens i les piquen el tronc amb bastons i canten una cançó perquè el tió cagui els regals que té amagats. Caga tió, avellanes i torró no caguis arengades, que són massa salades, caga torronets, que són dolcets, i també molts regalets!

La Missa del Gall

La Nit de Nadal es celebra com a data més important de la tradició cristiana occidental. Arreu es celebra fent un sopar amb la família. En la tradició catalana però, això ho fem el dia de Nadal al migdia. La nit del 24 de desembre a casa nostra és tradicional anar a la Missa del Gall o Matines de Nadal. Una missa que es celebra a la mitja nit i s’hi canta el Cant de la Sibil·la que anuncia l’arribada de Jesús. Després es sol fer un ressopó i algunes famílies fan cagar el Tió.

Nadal

Les dites típiques aquest dia tan assenyalat són: Per Nadal, cada ovella al seu corral! Per Nadal, qui res no estrena res no val! A casa nostra és tradició celebrar el Nadal el dia 25 al migdia amb tota la família i un dinar especial que deveu conèixer perfectament: sopa de galets i carn d’olla, pollastre farcit, cava, torrons, neules i fruits secs. Després de dinar es canten nadales i els petits de la casa reciten poemes. Les nadales més típiques són El noi de la mare, Les dotze van tocant, El desembre congelat, El dimoni escuat, La pastora, Fum,fum,fum, EL rabadà, etc.

Sant Esteve

El dia 26 també és festiu a casa nostra. S’acostuma a dinar canelons i és una continuació del Nadal, sovint amb la part de la família que no ens vam reunir el dia abans.

28 de desembre els Sants Innocents

És una tradició que compartim amb d’altres països europeus. No té cap singularitat a casa nostra però el seu origen és molt interessant. Es tracta d’una festa d’origen pagà coneguda com la Festa dels bojos que s’allargava fins al Carnestoltes. Era una manera de divertir-se i entretenir-se durant el llarg hivern.

El Cap d’Any a casa nostra no té cap particularitat. Però el darrer dia de l’any sí. El 31 de desembre és el dia que l’Home dels nassos surt al carrer. S’explica als petits de la casa que l’Home dels nassos té tants nassos com dies li queden per acabar l’any, així que els fem ballar una mica el cap i s’imaginen un personatge estrany que esperen trobar al carrer entre la curiositat i el temor. És possible que aquesta tradició també estigui lligada a la Festa dels Bojos.

I la màgia d’aquestes dates, té el seu punt àlgid el dia 5 de gener amb la cavalcada de Reis i el 6 amb el despertar entre els regals sommiats i els regals inesperats. És tradicional el típic tortell de Reis, fet de massapà, on hi ha una fava i un rei amagats i, al mig, una corona daurada. Qui trobi la fava haurà de pagar el tortell i qui trobi el rei és qui portarà la corona.

Els regals i la màgia, no són exclusius de cap lloc, són compartits arreu. Encara que els anglosaxons són més de Sant Nicolau, la nostra tradició és més de Reis i ells són els que posen el punt final a les festes de Nadal o les festes d’hivern, com preferiu!

Bon Nadal!

Castanyes, panellets i moscatell per gaudir de la festa de la tardor

A mida que ens anem acostant a l’hivern i els paisatges dels nostres boscos es transformen, l’ambient es va fent propici per a la reflexió, per a la calma, per als records i per preparar-nos per el què vindrà. La castanyada és sinònim de tardor, igual que ho són les fulles dels arbres groguenques que cauen a terra dels parcs i jardins, igual que ho és el canvi d’armari i darrerament també Halloween.
La Castanyada se celebra a Catalunya des del segle XVIII, aleshores es feia un sopar en família per recordar els morts coincidint amb el dia de Tots Sants. La festa de Tots Sants té un origen molt més antic, els romans ja la celebraven. A Catalunya la primera constància que en tenim és l’any 1033, a l’assemblea de Vic dels Concilis de Pau i Treva, on l’abat-bisbe Oliva ca convidar prelats, comtes i vescomtes i van establir la Treva de Déu i la confirmació de les festivitats, entre les quals es troba la de Tots Sants.

L’àpat de la Castanyada

L’àpat consistia en un menjar auster a base de fruits de la terra com raïm, figues i fruits secs. Les castanyes es feien al caliu. Tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família. Actualment la castanyada es celebra menjant panellets i moniatos, acompanyats de moscatell, i castanyes, clar!

Les Castanyeres

Durant aquestes dates apareixen al carrer les castanyeres. Segons l’imaginari tradicional, representen una dona vella, vestida amb roba fosca d’abrigar, i un mocador al cap, torrant castanyes. Cada vegada n’hi ha menys, sobretot els anys que el bon temps s’allarga, però encara és possible veure-les als nostres pobles i ciutats omplint el carrer d’aquella olor tant característica que fan les castanyes al caliu.

El futur de la festa

Com en molts altres àmbits la influència anglosaxona transforma les tradicions de casa nostra. El Halloween ha calat entre els més joves, la vistositat de les carbasses, les disfresses, els caramels, l’atracció del què fa por… Halloween té el seu origen en una festa pagana, probablement celta, també molt antiga i dedicada als morts però centrada en el terror, les bruixes i els fantasmes. Una festa de portes enfora que conviu amb el sentit més introspectiu, reflexiu i casolà de la castanyada. Les escoles són les grans conservadores d’aquesta festa de la tardor, tan nostra, que lliga la tardor amb les castanyes, les castanyeres, els contes i les cançons a la vora del foc.

0 278

Els orígens de la festa de la Mare de Déu patrona de Barcelona

Del 22 al 25 de setembre més de 500 actes ompliran Barcelona de festa i cultura. La Mercè és una festa per a tothom i que tothom coneix. Barcelonins i barcelonines, grups d’amics i famílies de tota l’àrea metropolitana i més enllà se la fan seva, així com també els turistes arribats d’arreu. La festa major de la capital de Catalunya uneix la tradició de les festes populars amb la projecció internacional de la cultura. Només cal fer una ullada a l’extens programa i siguin quins siguin els vostres gustos i aficions veureu que no us el podreu acabar els més de 500 actes que hi ha organitzats!

 

Per què La Mercè?

La relació de la Mare de Déu de la Mercè amb Barcelona té el seu origen en el segle XIII quan la Santa s’aparegué simultàniament a  en Pere Nolasc, Ramón de Penyafort i el Rei Jaume I. Els tres van tenir el mateix somni, la mateixa nit. La mare de Déu de la Mercè, acompanyada d’altres sants, se’ls aparegué dient que fundessin una ordre religiosa destinada a rescatar els presoners cristians dels Sarraïns.

Uns segles més tard, l’any 1637, abans de la guerra dels segadors de 1640, hi hagué una plaga de llagosta a Barcelona. El Consell de Cent s’encomanà a la Verge de la Mercè prometent fer-la patrona de la ciutat si els lliurava d’aquest mal.

Se li atribueixen uns quants miracles més vinculats a la Ciutat. Però no va ser fins al 1868 quan es van començar a celebrar festes religioses i populars en honor de la Mare de Déu de la Mercè.

Fins aleshores, la patrona de la ciutat havia estat Santa Eulàlia. Segons diuen, una bona colla de devots de la jove màrtir barcelonina acudiren aleshores a l’església de Mercè a llançar pedregades a les autoritats. Davant això es decidí concedir a Santa Eulàlia el títol de copatrona de la Ciutat. Diu la tradició que encara avui Santa Eulàlia és present per les festes de la Mercè. Si us hi fixeu, quan Barcelona celebra les seva festa patronal a la tardor sempre hi ha un dia que plou, diuen que són les llàgrimes de Santa Eulàlia que creu que els barcelonins ja l’han oblidat.

Tornem a la història. A partir de 1902 la festa de la Mercè va començar a agafar caràcter com a festa major de Barcelona. Tenint en compte que Santa Eulàlia es celebra al febrer, es va considerar que s’ havia de potenciar la festa de la Mercè al setembre. A les festes de la Mercè de 1902 es realitzà el primer concurs de castells i també la primera trobada de capgrossos d’arreu del Principat. També es popularitzà la sardana de l’Empordà.

Una de les raons per potenciar les festes de la Mercè era que els barris (abans pobles del pla de Barcelona) tenien encara les seves festes majors i calia una festa per a la gran ciutat. És per això que actualment, tot i la participació de les colles de cultura popular, les festes de Sants, de Gràcia, del Poblenou, etc… tenen una implicació veïnal molt més forta. La Mercè, per contra, és una festa on l’Ajuntament té més protagonisme i la ciutat es projecta al món com una de les grans capitals de la festa i la cultura.

0 518

Una nit màgica amb el foc com a protagonista

El solstici d’estiu se celebra des de la prehistòria i sol coincidir a l’hemisferi nord amb la setmana del 20 de juny. Encara que per convenció ho celebrem el dia 24 coincidint amb la data de naixement de Sant Joan Baptista.

Enguany la nit més curta de l’any és el dia 21. Com moltes altres tradicions el cristianisme es va encarregar d’integrar a la seva religió una festa originalment pagana. Però Sant Joan conserva molts elements de la seva essència. És una festa màgica. Se celebra arreu del món a cada lloc amb les seves particularitats però a tot arreu amb un element comú: el foc.

A Catalunya, Mallorca i Eivissa, així com a d’altres indrets del País Valencià, es fan fogueres la nit del 23 al voltant del foc, els familiars i amics es reuneixen per festejar-ho amb cava i la tradicional coca de Sant Joan Hi ha balls a les places al voltant del foc.

Molts dels focs dels pobles catalans s’encenen amb la flama del Canigó. Una tradició que data del 1955 i s’ha anat incorporant paulatinament a la festa de Sant Joan.

A Menorca hi trobem un fet diferencial, per Sant Joan es celebren les festes grans de Ciutadella conegudes arreu. La festa ha començat una setmana abans coincidint amb es dia des be i s’allarga fins al dia de Sant Joan amb multitud d’actes i esdeveniments que segueixen una ritual tradició on els cavalls són els protagonistes.

La festa d’Alacant també és molt coneguda, la ciutat s’omple de focs artificials i espectaculars fogueres. A mitja nit una palmera blanca llençada des del puig de Benacantil indicarà l’inici de la ‘cremà’ i la festa s’estendrà per tots els carrers de la ciutat com la pólvora!

A la zona del Pirineu: Andorra, Pallars Sobirà, Vall d’Aran Sant Joan és sinònim de falles. Una festa de purificació d’origen agrari en la què simbòlicament s’arrenca el foc, símbol del sol, de la muntanya i es baixa al poble, per purificar els camps i els boscos i preservar la població dels mals esperits.

La pirotècnia s’ha estès de forma espectacular arreu. L’ús del foc ha derivat en el costum de tirar petards. Des de les bengales i les bombetes fins als trons, les piules, les fonts i les traques que omplen de color i soroll els carrers i d’alegria i emoció als infants.

Però Sant Joan no és només foc, les llegendes i creences màgiques proliferen al voltant de la nit més curta de l’any. Banys purificadors als pobles que tenen platja, recollides d’herbes remeieres, històries de criatures fantàstiques, etc.. Hi ha històries per a tots!

Felicitats a tots els Joans, Joanes, Jans i Janes! <3

Ens encantarà que compartiu amb nosaltres les imatges més divertides i entranyables de la revetlla. Passeu-nos les millors fotos a: Twitter, Facebook i Instagram! #SANTJOANNOSTRE

 

0 370

La història real i la llegenda original

Ja el tenim aquí. Fa dies que sentim a parlar de les novetats editorials de Sant Jordi i les roses vermelles i de tots colors comencen a envair el nostre paisatge quotidià físic i virtual. Però encara que costi de creure, hi ha moltes coses més que pots descobrir de Sant Jordi.

La història real

Jordi de Capadòcia era un militar romà d’origen grec que va lluitar a Turquia a les ordres de l’emperador Dioclecià. Un cavaller amb molt carisma que va ascendir ràpidament fins a ser guarda del mateix emperador. Però va negar-se a perseguir cristians, ell mateix ho era, i per aquest motiu va ser torturat i executat el 23 d’abril de l’any 303.

Els relats entorn a la seva figura i la seva popularitat van córrer com la pólvora per tot l’Imperi Romà d’Orient a Occident. I el 494 va ser canonitzat per el papa Gelasi convertint-se així en Sant Jordi.

 

La llegenda original

Les històries, aventures i fins i tot miracles de Sant Jordi no van trigar en arribar però no va ser fins al segle IX que la primera narració de Sant Jordi i el drac es va fer coneguda. La història transcorria al Líban. Es va publicar al llibre Llegenda Àurea una recopilació de relats sobre la vida de sants.

La llegenda de Sant Jordi i el Drac es relata a moltíssims països arreu del món com a pròpia des del Japó fins Europa i per això n’existeixen milers de versions. Al nostre país, la llegenda original recollida per Joan Amades en el Costumari Català el 1904, Sant Jordi només fereix al drac. Ai que bé! Som molts els que ens fa pena que es mori el drac. Joan Amades ens explica que Sant Jordi fereix el drac i el captura. La princesa el lliga i se l’emporta a la ciutat de Montblanc.

Malgrat que en la versió actual de la llegenda el drac mor en altres versions més antigues el drac només queda ferit. I és que el drac representa la part dolenta que tots duem a dins: l’ego. Que un cop dominat, deixa aparèixer la part bona que tots duem a dins: la bellesa representada per la rosa. Així la llegenda representa un concepte més complex: el triomf de la bellesa sobre la foscor a través del coneixement.

 

Orígens de la tradició del llibre i la rosa

A l’origen de la tradició de regalar una rosa, alguns hi veuen la pròpia llegenda de Sant Jordi però altres han trobat el seu origen al segle XV, quan es celebrava a Barcelona una fira de roses amb motiu de Sant Jordi a la que acudien sobretot nuvis i matrimonis joves. Altres fonts expliquen que en aquestes dates es celebraven festes cavalleresques com torneigs on les dames eren obsequiades amb roses i flors. Aquests són alguns dels possibles orígens de que es regali una rosa per Sant Jordi.

D’altra banda, als anys 20 del segle passat els editors van triar el 7 d’octubre com la data per promoure la venda de llibres celebrant la seva festa anual. Durant l’Exposició Universal de 1929 els llibreters van posar les seves paradetes al carrer per presentar les novetats. Va tenir molt èxit i van decidir instaurar el 23 d’abril com a dia del llibre perquè la data coincidia amb la mort de dos grans autors: Cervantes i Shakespeare.

La festa, tal com és en l’actualitat, és fruit del moviment polític i cultural de la Renaixença dels segles XIX i XX. Aquest va donar un sentit de reivindicació cultural que encara es manté molt viva.

D’aquí endavant ja sabeu com aquesta festa ha anat adquirint rellevància i transversalitat, fins al punt que la celebració de la diada de Sant Jordi s’ha universalitzat i el 1995 la UNESCO va declarar el 23 d’abril Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor.

A més, Sant Jordi és patró de Catalunya des de 1456. És una de les festes més estimades per tothom, en quant al seu significat hi ha opinions per a tots els gustos, per uns és un dia de reivindicació nacional, per altres, un dia de celebració de la cultura, o el dia del llibre o el dia de l’amor, tan se val, en definitiva Sant Jordi és una festa emblemàtica que cadascú viu a la seva manera.

Si coneixes alguna altra versió sobre la vida o la llegenda de Sant Jordi o ens vols explicar què significa per a tu aquesta data assenyalada estarem encantats de  que les compateixis a les nostres xarxes socials: Twitter, Facebook i Instagram!

Ingredients

  • 4 unitats de iogurt grec
  • 2 sobres de gelatina de maduixa (es poden substituir per maduixots)
  • 400g maduixes natural (es poden substituir per maduixots)
  • 4 cs sucre moreno

Elaboració

Feu la gelatina seguint les instruccions del paquet.

Poseu-la en unes copes fins 1/3 de la seva capacitat i deixeu-la refredar a la nevera.

Renteu les maduixes/maduixots i talleu-les a làmines.

Treieu les copes de la nevera i afegir mig iogurt grec per copa sobre la gelatina.

Disposeu les madeixes de manera decorativa sobre el iogurt.

Presentació

Serviu fred, empolseu la superfícies amb el sucre moreno.

Temps de preparació: segons les instruccions + 20 min

Temps de cocció: –

 

logodietamediterranea

Font: Dieta Mediterrània

Ingredients

  • 1 pebrot vermell
  • 1 albergínia
  • 4 prunes seques sense os
  • 200 g de formatge de cabra Garrotxa
  • 4 torrades de coca d’oli
  • Vi generós

Per a la olivada

  • 50 g de pasta d’olives negres
  • 1 filet d’anxova
  • 5 fulles de alfàbrega
  • 1 cp de tàperes
  • Oli d’oliva verge extra
  • Pebre
  • Sal

 

Elaboració

Macerar les prunes amb el vi generós. Rostir els pebrots i les albergínies al grill fins que tinguin la pell torrada. Pelar, salpebrar i amanir amb oli. Triturar tots els ingredients de la olivada. Tallar el formatge en porcions de 50 grams. Col·locar sobre la coca el pebrot i l’albergínia amb una pruna al centre i el formatge per sobre. Amanir amb l’olivada. Gratinar fins que el formatge estigui daurat.

 

Nota de tast

Sobre el pa cruixent i untuós es desenvolupa dominant l’harmonia de fruita dolça i formatge que no es limita al del refrany “Raïm i formatge saben a petó”.
És una combinació de gran expressió que té moltes variants, com el codony o melmelada de taronja.
La escalivada li dóna una base sucosa, moll, densa, i l’olivada remata amb l’alquímia de les seves notes brillants amb perfum d’alfàbrega.

Aquesta recepta està composta per una fantàstica barreja de sabors mediterranis combinats amb el millor gust. Tots els ingredients que la componen formen un senzill mosaic de diferents receptes tradicionals alternades amb una senzillesa excel·lent. La olivada és una creació culinària a base d’olives, oli d’oliva, sal i espècies molt associada a la cuina catalana, encara que de difícil procedència exacta per que té una gran semblança a una pasta homònima molt típica de la propera zona occitana i el sud-est francès, la Provença: es diu tapenade i té diverses versions semblants al llarg de la ribera nord de la Mediterrània. La seva combinació amb el vi generós i el formatge de cabra és un maridatge perfecte per realçar les qualitats organolèptiques de tots els ingredients. D’altra banda, l’escalivada de pebrot, albergínia i les anxoves resulten ser també una de les receptes més emblemàtiques, en aquest cas segur, de la cuina catalana més arrelada al context cultural. El terme “escalivada” es refereix més aviat a un tipus de cocció. Les verdures cuites al caliu es presenten com una de les millors opcions gastronòmiques, no només per ser un plat altament saludable, sinó perquè és baix en calories i a més té un alt contingut en fibra. L’anxova és un ingredient ideal per acompanyar tant l’olivada com l’escalivada, i també manté un profund vincle amb la gastronomia mediterrània. Justament, es tracta d’una recepta ideal per a l’estiu.

 

logodietamediterranea

Font: Dieta Mediterrània