El 24 de desembre en havent sopat, a les cases on hi havia mainada solien fer cagar el tió. Aquesta cerimònia havia estat abans molt arrelada i formava part de la litúrgia casolana popular de la nit de Nadal. Es feia, per mica que pogués ésser, a la cuina i vora del foc. Si això no era viable, es feia al menjador, considerat així com una extensió de la cuina. Hom situava un tronc en diagonal, sostingut per un cap damunt de la llar, dels fogons, d’una cadira o d’algun altre punt elevat del sòl, mentre cantava una cançó, de què coneixem una profusió de variants, de les quals l’expressió més simple és la que diu, senzillament:

Caga, tió; si no et dono un cop de bastó.

Per tal que no es refredés i no es posés malalt, se l’abrigava ben bé amb una flassada, la qual servia ensems per a poder amagar sota seu allò que hi havia de treure.

També era corrent posar a la seva vora brases de foc dins d’un plat de cendra.

Per tal que l’evacuació fos més abundant, abans de començar a colpejar-lo, el cap de la casa el ruixava amb una mica de vi blanc, com si el bategés.

Així mateix abans de començar, hom feia anar els infants a dir tres parenostres davant de la imatge de l’escaparata.